"Cada minuto a tu lado me ayuda a dar color a un cielo gris, cada vez más difícil de pintar a pulso, y con futuro de silencio"
Ja feia uns quants anys que era allí, amb una mica de pols com la resta de la llibreria. No vaig agafar-lo perquè no en recordés el títol o l'autor, ni tampoc per fullejar-ne unes pàgines. Estirada al llit intentava recordar quina era la dedicatòria, no en podia recordar ni tan sols la temàtica, però sabia que em provocaria un somriure.
Aquell va ser el primer Sant Jordi que vam passar junts, feia gairebé un any que havia arribat del seu país i se'm va presentar amb el seu llibre preferit a les mans."Vull que el tinguis tu", va dir-me i se'm va escongir el cor.
Ja no va tornar a passar cap més Sant Jordi junts.
El nostre futur va ser la distància, l'allunyament, la por de pronunciar una paraula que pogués desviar el camí de l'altre, el SILENCI.
Avui el cel és gris, per què no vens a pintar-lo?
